No hi ha una determinació objectiva de delicte vàlida per a totes les societats i per a totes les èpoques: les figures delictuoses són distintes segons els estats, els règims polítics i els sistemes socials, i canvien amb el temps. Així, nombrosos actes que avui són considerats delictuosos en molts d’estats, podran deixar d’ésser-ho en un futur més o menys immediat (homosexualitat, suïcidi, avortament, etc). D’altra banda, determinades conductes antisocials, no essent considerades per la llei i d’acord amb el principi nullum crimen nulla pena sine lege, no tenen la condició de delicte. Les diferents legislacions estableixen una gradació de les infraccions penades per la llei, classificant-les, en general, en delictes i en faltes, segons que tinguin assenyalada una pena més o menys greu. La doctrina jurídica ha arribat a una definició científica del delicte que inclou tres elements: tipificació (l’acció ha d’ésser definida i penada en el codi penal vigent), antijuridicitat (oposició entre la conducta de l’autor i la normativa penal) i punibilitat (l’acció o omissió ha d’ésser sancionada amb una pena). Des del punt de vista del grau d’execució, el delicte pot ésser consumat, quan l’actuació del culpable produeix com a resultat el delicte amb tots els seus elements, o frustrat, quan el culpable acompleix tots els actes adequats per a produir el resultat delictuós, però aquest no es produeix per causes estranyes a la seva voluntat; se'n diu temptativa quan el culpable inicia l’execució del delicte, però no acompleix tots els actes que haurien calgut per a produir el resultat pretès.
m
Dret penal