Tant la definició com la classificació de les seves formes clíniques han estat objecte de llargues polèmiques. Actualment hom centra l’interès en els trastorns primaris i fonamentals que provoquen l’aparició del deliri crònic: confusions mentals infeccioses, alcoholisme, encefalitis i encefalopaties, paranoies i parafrènies, desordres afectius i passionals, etc. Com a construcció intel·lectual i pensament que no corresponen a la realitat, les idees i els temes delirants poden ésser sistematitzats o polimorfs, i alhora poden gaudir d’una incoherència plena o d’una lògica tan subtilíssima que fan difícil sovint de reconèixer-los com a patològics. Són exemple típic d’aquesta segona possibilitat els deliris d’interpretació, en què tot sovint es va consolidant un sistema coherent de conviccions inamovibles.
m
Psicologia