delta

delta (es), delta (en)
m
Geomorfologia
Hidrografia

Espai de terra, generalment de forma triangular, que els al·luvions d’un riu formen a la seva desembocadura.

El terme fou aplicat per primera vegada per Heròdot, al segle V aC, a la plana al·luvial a través de la qual els canals ramificats del Nil desguassen a la mar; en el seu mapa la regió tenia forma triangular, com la lletra grega delta. Actualment, però, és emprat per a designar la totalitat dels dipòsits formats, tant per sobre com per sota del nivell de l’aigua, a la desembocadura d’un riu o prop d’aquesta. Molt pocs d’aquests dipòsits tenen forma triangular, i la deposició és molt brusca, per a la disminució de la velocitat del riu. La forma és determinada per una sèrie de factors, com el pendent del fons marí, la configuració costanera, la direcció i la velocitat dels corrents marins i la velocitat, el cabal, la càrrega, i l’orientació del curs del riu; si hi predomina l’acció fluvial, els deltes són lobulats, com els del Roine i de l’Ebre, o digitats, com el del Mississipí; si hi predomina, per contra, l’erosió marina, adquireixen formes arrodonides, com el del Llobregat. En llocs resguardats, com llacs o fons de fjord, hom pot estudiar millor els mecanismes de formació dels deltes. La càrrega del riu, en penetrar a la mar, baixa cap al fons i es diposita en discordança amb ell; els materials més grossos formen les capes frontals. Sobre les capes del fons i del nivell de l’aigua es dipositen uns estrats subhoritzontals procedents de la càrrega dels braços fluvials, i formen les capes superiors. Vora les capes frontals hi ha les capes de fons formades pels materials fins procedents de la floculació. L’acumulació de sediments pot provocar moviments isostàtics en llocs on hi hagi una certa debilitat tectònica; hom n'ha detectats al delta del Mississipí. Els deltes són molt mòbils, tant pels canvis i les subdivisions constants del curs fluvial a causa de la disminució del perfil per l’acumulació de sediments, com per l’erosió dels corrents i les onades de la mar. La progressió mar endins és molt variable; hom calcula la del Llobregat en 1 m anual, mentre que la del delta del Po, en una mar molt més quieta i tancada, és calculada en 136 m anuals. Hi ha molts testimonis històrics de la progressió dels deltes; Arle de Provença era un port a l’època preromana, i avui és a 50 km de la costa. Semblantment s’ha esdevingut amb altres ciutats de l’Àsia Menor, com Heraclea i Milet, o amb el temple Artemisi d’Efes. Els deltes ofereixen també grans rendiments econòmics: n'és el millor exemple l’aprofitament dels del Rin, del Mosa i de l’Escalda als Països Baixos amb la construcció de nombrosos dics i canals; de menys intensitat, però també de gran importància, són els aprofitaments dels deltes de l'Ebre i del Llobregat ( Baix Llobregat). Les inundacions són particularment perilloses als deltes, atès el gran augment de càrrega, que dificulta una evacuació més cabalosa; per evitar-les hom ha construït rescloses com les dels rius xinesos.

Els deltes dels Països Catalans

Els deltes han representat un paper decisiu en la geografia humana de les marines dels Països Catalans peninsulars. De nord a sud, els rius que formen deltes són: la Tordera, el Besòs, el Llobregat, la riera de Ribes, el Francolí, l’Ebre (el més important), el barranc de les Coves, el Millars, el Palància i el Montnegre. I, a més, dos grans deltes interiors: el del Xúquer-Túria, que desguassava per l’Albufera, i el del Segura-Vinalopó.