A la superfície constitueix un centre de convergència de vents que tendeixen a l’ascendència en altitud; els vents circulen entorn de les isòbares, amb una direcció antihorària a l’hemisferi nord i horària a l’hemisferi sud. Les depressions atmosfèriques poden ésser d’origen tèrmic o d’origen dinàmic.
Una depressió tèrmica és provocada pel sobreescalfament de la massa d’aire i el seu consegüent descens de pressió; sol ésser molt extensa i manté una posició relativament fixa fins que desapareix; són depressions d’aquesta mena les que es formen a la primavera i a l’estiu sobre els continents, i a la tardor sobre les superfícies oceàniques. Una depressió dinàmica és originada per un mecanisme d’ascensió provocat per una ondulació del corrent en jet i arriba a tenir molta més potència vertical que no les que tenen origen tèrmic. Hi ha també depressions que tenen un origen mixt, és a dir, tèrmic i dinàmic alhora, com és el cas de la depressió d’Islàndia.
Les depressions atmosfèriques de la zona intertropical presenten característiques molt contrastades; els vents que atreuen poden registrar, unes vegades, velocitats mínimes, mentre que unes altres vegades en registren de molt fortes i d’una gran intensitat. Són freqüents a la proximitat d’un front de convergència intertropical i es manifesten especialment sobre el golf de Bengala, sobre la mar Aràbiga, sobre les Filipines i sobre les Antilles. Són normalment conegudes com a ciclons tropicals, mentre que les depressions de la zona temperada, que van associades a un sistema de doble front, càlid i fred, són denominades, per diferenciar les unes de les altres, pertorbacions noruegues (pel fet d’haver estat estudiades per l’escola meteorològica noruega, especialment per V. Bjerknes) —normalment acompanyades de borrasques—, que són depressions molt mòbils que presenten un cicle de vida complet; van associades al front polar i tenen una importància primordial per al clima dels Països Catalans.