El mot del qual hom parteix rep el nom de primitiu, i el nou mot obtingut, el de derivat. El procediment més usual del qual hom se serveix per a la formació de mots derivats és el d’afegir alguna unitat de la llengua a alguna part del mot primitiu, cosa que pot significar, alhora, alguna modificació en el mot sobre el qual és aplicada la derivació (ferro > ferrer). Les unitats emprades per a formar els mots derivats són anomenades afixos, i segons que siguin a l’inici, a l’interior o al final del mot primitiu, hom les anomena prefixos (immortal), infixos, (ferreter, que també presenta el sufix -er) i sufixos (ferrer), respectivament. Quan en la derivació intervenen l’infix i el sufix, hom en diu que és mediata; quan només hi intervé el sufix, hom l’anomena immediata. Hom parla d’altres classes de derivació, segons el procés que hagi estat seguit. Els procediments explicats fins ara corresponien a la derivació coneguda amb el nom de progressiva. Però, tot i que és menys freqüent, hi ha la possibilitat d’obtenir un derivat d’un mot sense afegir-hi cap afix, tot intercanviant-lo simplement, o bé suprimint-lo; aleshores, hom parla de derivació regressiva (tocar > toc). D’altra banda, i a diferència de la derivació pròpia, en què el mot canvia de forma, hom parla també de la derivació impròpia, quan només comporta el canvi de funcions d’un mot, com, per exemple, en convertir l’ús d’un nom propi en el de nom comú, canvi que implica una variació en el significat (És un quixot). Quan dos mots, per desviació d’un d’ells, assumeixen significacions paral·leles, els sinònims del mot desviat esdevenen sinònims de l’altre; aquest fenomen és anomenat derivació o designació sinonímica; per exemple, entre enverinar i exacerbar s’estableix una proximitat de significació; en aquest cas, els sinònims del mot desviat (enverinar) són sinònims de l’altre concepte.
f
Lingüística i sociolingüística