El tipus més emprat actualment és l’anomenat de resistència variable. Dins un cos de porcellana amb perfil exterior d’aïllador hi ha dos elèctrodes separats per un espai d’aire, l’un connectat a la línia i l’altre a terra, però a través d’uns elements (discs), generalment a base de carbur de silici, la resistència elèctrica dels quals minva en augmentar la tensió. Amb tensió de línia normal no passa cap corrent pel descarregador perquè l’espai d’aire entre els elèctrodes no ho permet, però quan apareix una sobretensió, salta l’arc entre els elèctrodes i s’estableix un pas de corrent cap a terra a través de les resistències que atenyen un valor petit perquè la tensió és elevada. La sobretensió es descarrega, doncs, cap a terra. A mesura que la sobretensió va disminuint, la resistència dels discs va augmentant i va barrant el pas del corrent a terra, fins que per un valor de tensió pròxim al normal, l’arc entre els elèctrodes s’apaga i el corrent a terra s’interromp.
m
Electrònica i informàtica
Secció d’un descarregador de sobretensió: 1, línia elèctrica; 2, connexió a línia; 3, elèctrodes d’extinció; 4, aïllador; 5, discs de resistència variable; 6, membrana de sobrepressió; 7, coberta protectora; 8, connexió a terra
© Fototeca.cat