La conquesta progressiva de l’espai pot ésser considerada com la continuació de l’esforç descobridor i viatger. Els descobriments geogràfics són, per diverses raons, fets culturals; en primer lloc, el que compta no és que hom arribi per primera vegada a un indret fins aleshores desconegut, sinó que el coneixement d’aquest fet es generalitzi en els diversos sectors de la societat. A més, els descobriments comporten només l’enriquiment intel·lectual d’uns homes i d’unes cultures determinats. Les contrades descobertes eren sempre habitades i, doncs, conegudes per l’home, però amb llur “descobriment” restaven incorporades a l’àmbit de la cultura dominant. Això explica el fet que algunes regions hagin estat descobertes diverses vegades i en diverses èpoques, com és el cas d’Amèrica, coneguda ja pels vikings el primer mil·lenni i que cinc segles més tard fou descoberta de nou. Culturals són, també, en l’aspecte de llur repercussió literària, els llibres de viatges (llibre), que han assolit una àmplia difusió. Així, doncs, l’aspecte més important del descobriment és la constància que en resta; d’altra banda, a l’àrea cultural d’Occident hom entén per descobriments geogràfics els que han fet els pobles occidentals al llarg de llur història.
Viatges i descobriments geogràfics
A l’edat antiga el món conegut es reduïa a les valls dels grans rius del Creixent Fèrtil i Egipte. L’atracció del comerç mogué la navegació i impulsà les guerres de conquesta, i ambdues feren augmentar els coneixements geogràfics. Gràcies a les rutes de l’ambre o de l’estany, o a campanyes com les de Cir o d’Alexandre, hom arribà, en temps d’Estrabó (segle I aC i segle I dC), a un excel·lent coneixement de l’Antic Continent, en una llarga franja estesa entre l’Índic i la mar Bàltica. Amb Roma les relacions Orient-Occident, tot i que perduraren d’una manera esporàdica i local, es trencaren en bona part; així, els asiàtics s’orientalitzaren, mentre que els europeus es veieren restringits a l’àrea occidental i centrats a la Mediterrània. A l’edat mitjana els àrabs foren una mena de pont entre aquelles dues cultures per al comerç de productes de luxe (espècies, seda, or i pedres precioses) i per a la transmissió de notícies. Aquesta fou l’època dels viatgers solitaris, que han deixat llargues relacions de llurs descobriments i aventures, entre els quals excel·leixen Marco Polo (segle XIII) i ibn Baṭṭūṭa (segle XIV). Fou l’època, també, de la incursió dels normands a l’àrea occidental i de llur expansió nord-atlàntica. Ultra el comerç, un altre impuls als viatges fou donat per l’esperit d’evangelització. Amb el Renaixement, quan Europa necessitava més el comerç amb l’Orient, els camins tradicionals de les caravanes restaren tallats per l’expansió dels turcs. Aquest fet impulsà granment la navegació, que assolí moltes millores tècniques.
Principals descobriments geogràfics de la història
El naixement de l’estat modern donà als descobriments una perspectiva; l’afany de conquesta engendrà el colonialisme, que perdurà fins ben entrat el segle XX. La pacient realització del periple d’Àfrica per part dels portuguesos i la trobada del continent americà per la corona de Castella capgiraren les bases socials i polítiques de l’Occident. Es desencadenà, així, una gran competència internacional amb una febre de viatges i conquestes tot al llarg dels segles XVI i XVII. A la primeria del segle XVIII, la recerca de la Terra Australis i dels passos del Nord foren els únics objectius per a atreure marins i aventurers, alhora que els russos iniciaren la sistemàtica colonització de les terres de Sibèria. Vers la fi del segle XVIII aparegué la tendència a l’exploració científica, amb viatges com els de Cook o de Humboldt, i amb la fundació de diverses societats d’estudis, que en el terreny econòmic adoptaren la mateixa sistemàtica racionalitzadora en forma de companyies de comerç.
Mapa dels descobriments geogràfics més destacats
© Fototeca.cat
En entrar en els temps contemporanis restà del tot definida la figura del viatger com a pur investigador científic o com a agent colonial, o com ambdues coses alhora. Restaven per conèixer —i, doncs, per explorar— encara grans extensions interiors de continents (Àsia, Àfrica, Austràlia) i les regions polars; en aquell moment es produí també la colonització del Far West nord-americà. La recerca de noves mines de metalls preciosos i la necessitat d’ampliació de les influències polítiques esdevingueren el motor de l’última etapa dels descobriments. Només restaren les expedicions polars com a fets més científics i les escalades a les muntanyes més altes i difícils com a fets esportius.