El colonialisme europeu, obligat pels moviments d’alliberament nacional i per la nova correlació de forces, amb el sorgiment dels estats socialistes, ha hagut de donar la independència política a la gran majoria de les seves colònies. El corrent descolonitzador, iniciat al començament del s. XX i avivat en el període d’entreguerres, adquirí una gran força d’ençà de la Segona Guerra Mundial, amb la creació de l’ONU i l’extensió dels moviments d’alliberament nacional al decenni dels seixanta. L’impuls donat per la Carta de San Francisco (1945) a favor de l’autodeterminació i l’interès de les metròpolis a mantenir llur dominació econòmica a les colònies originà la creació d’entitats suprastatals com el Commonwealth i la Union Française, alhora que es desenvolupava el panafricanisme i el panarabisme. La constitució de la República Popular de la Xina, la política intervencionista dels EUA i les guerres de Corea i d’Indoxina impel·liren els moviments d’alliberament nacional i provocaren que el procés descolonitzador fos precedit o seguit de guerres colonials (les Índies holandeses, Algèria, la Indoxina, el Congo, etc). La conferència de Bandung (1955), animada per Sukarno, Zhou Enlai, Nehru i Nasser, consolidà les ànsies emancipadores de les colònies i confirmà la irreversibilitat del procés que, després de les conferències del Caire (1957) i d’Accra (1958), i de la guerra d’Algèria (1954-62), comportà la independència política de la quasitotalitat dels pobles colonials d’Àfrica, Àsia i l’Amèrica Central, completada en les dècades de 1970 i 1980 amb l’emancipació de la major part dels territoris del Pacífic. Tanmateix, subsisteixen, o s’han creat en el concert internacional, unes noves relacions de dominació econòmica i política conegudes com a neocolonialisme.
f
Història
Política