Les conseqüències d’aquest fenomen són molt diverses, tant en l’aspecte físic com en l’aspecte humà. El desglaç estacional origina l’augment del cabal dels torrents i rius d’alta muntanya i explica, alhora, que durant l’estiu els grans aparells fluvials puguin mantenir una mitjana d’aigües elevada. El desglaç dels rius permet (per exemple, a Rússia) la represa de la navegació fluvial amb totes les conseqüències economicosocials que aquest fet ocasiona; de la mateixa manera, el desglaç marí prop de certes regions fredes, com les costes siberianes, facilita les comunicacions durant l’estiu.
D’altra banda, cal també esmentar els canvis climàtics del Quaternari, que donaren lloc a una successió d’èpoques caloroses i fredes. Durant la fase interglacial, el desglaç consegüent feia elevar notablement el nivell del mar i, per tant, moltes terres baixes eren envaïdes per les aigües. El desglaç de la darrera fase interglacial provocà la formació de grans cubetes lacustres darrere el front morènic (Grans Llacs de l’Amèrica del Nord) i fou causa, també, del canvi de direcció de certs sectors dels rius del nord d’Alemanya (importància per a la navegació riu-canal), que s’adaptaven a la progressiva retirada de la massa glacial; la superfície dels inlandsis es cobrí, en indrets, d’una gran quantitat d’aigua que, infiltrada en forma de torrents subglacials, provocà certes formes de relleu, sia per excavació dins el material lític subjacent, sia per al·luvionament.