Normalment, es produeix per raons d’abaratiment de costos laborals, o per incentius fiscals o financers, la qual cosa porta la instal·lació de fases productives en països menys desenvolupats. En els serveis, la deslocalització dona lloc al teletreball, quan les prestacions ho permeten. La intensificació de la globalització i la constant desaparició de fronteres als moviments de capital i de mercaderies a escala planetària produí una important tendència de trasllat de la producció cap a països amb la mà d’obra més barata. Aquesta tendència es reforçà en aquells sectors on predomina la mà d’obra intensiva, com és el cas del tèxtil i moltes altres manufactures. De tot plegat, se’n beneficiaren economies emergents com ara la xinesa.
Una mostra de les dimensions que adquirí el fenomen és que, als anys cinquanta, els EUA aportaven la meitat de la producció industrial mundial i, ja als anys noranta, tan sols la quarta part, però agafà força al final de la dècada als països que constitueixen l’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic. L’increment de les deslocalitzacions ha coincidit amb un canvi de l’estructura econòmica i l’augment de pes del sector dels serveis. El pes de l’ocupació a la indústria caigué de més del 40% a l’inici del segle XX a menys del 30%, i fins i tot per sota del 20% en economies com ara la dels EUA, on tan sols un de cada sis treballadors treballa en la indústria (a Europa un de cada cinc).