Aquest terme fou introduït en el llenguatge filosoficoteològic per Rudolf Bultmann el 1941. La meta del programa bultmannià era de fer comprensible a l’home modern, segurament amb un inconfesat afany apologètic, el querigma del Nou Testament, tot deslliurant-lo de les formes i de la comprensió mitològiques amb què brollà, segons els concrets condicionaments del temps i de l’espai en què fou anunciat i elaborat. Aquest intent té una llarga prehistòria en la teologia cristiana, per exemple, en el mètode exegètic anomenat al·legòric ( al·legoria), en la teologia liberal, etc. L’esforç, segons Bultmann, no reeixí, abans d’ell, a causa d’una recepció incompleta del querigma, la qual cosa impedia que fos aconseguida aleshores una interpretació integral del Nou Testament. Per a comprendre la intenció i l’abast del projecte bultmannià cal partir d’una concepció del mite com a parla en termes mundans d’allò que és no mundà i com a exposició objectivada d’una transcendència no objectivable, segons una determinada situació històrica. La recerca de Bultmann era, d’altra banda, de signe antropològic, és a dir: per a ell l’home esdevé ell mateix en la mesura que s’obre, en la fe, al futur imprevisible de Déu i abandona les pròpies possibilitats i seguretats mundanes (desmundanització). En aquest sentit, el projecte bultmannià comporta l’abandó de moltes narracions de miracles i d’algunes definicions dogmàtiques tradicionals. Més que l’aspecte negatiu de la desmitologització, però, cal veure en l’intent de Bultmann l’afany de recerca d’una adequada interpretació del querigma, feta a partir de dos pressupòsits: la filosofia existencialista (i, més en concret, la de Martin Heidegger) i una comprensió de la justificació per la fe, de signe paulinoluterà.
f
Cristianisme