Com a conseqüència de la crisi financera que esclatà al 2008 amb la caiguda del banc de negocis Lehman Brothers als EUA, els estats entraren en una fase d’increment de les seves despeses. Per una banda, es destinaren grans quantitats a rescatar les entitats financeres i, per l’altra, augmentaren els recursos per donar més prestacions d’atur a mesura que creixia la crisi econòmica. El procés també reflectí un elevat endeutament de les famílies i de les empreses.
En països com ara Espanya, la suma de l’endeutament públic i el privat superà en tres vegades (290%) el producte interior brut (PIB), amb més de tres bilions d’euros. Segons les dades del Banc d’Espanya de la quantitat total, al tercer trimestre del 2011, al voltant d’1,4 bilions corresponien a les empreses, 880.000 milions, a les famílies i la resta, al conjunt de les Administracions. Aquesta tendència dels països més industrialitzats es traduí en unes polítiques de dràstica reducció del dèficit públic, en especial a la Unió Europea (UE) i, en concret, entre el països de la zona de l’euro. Tot plegat conduí a una intensa pressió dels mercats cap a aquells països amb uns dèficits més elevats i als quals se’ls considerava menys capacitats per retornar el deute.
La situació provocà l’ofec de Grècia, Irlanda i Portugal, que hagueren de ser rescatats, i dures polítiques de retallades públiques a països com ara Itàlia i Espanya. A l’Estat espanyol, el dèficit públic havia de baixar del 9,2% al 2010 fins a situar-se en el 3% en el 2013. El 2011, se situà en el 8,51%, en lloc del 6% previst i compromès amb Brussel·les. I tot plegat en un entorn de davallada de l’activitat que aquests ajustaments no feien més que propiciar.