El dessalatge és necessari quan l’extracció intensiva d’aigua en les zones properes a la mar provoca el descens del nivell freàtic i, doncs, la infiltració de l’aigua de la mar a la capa freàtica, amb el consegüent augment de la salinitat. També cal procedir al dessalatge quan manca totalment l’aigua potable, sobretot arran de mar, on és més fàcil l’emplaçament de la població. Teòricament, l’energia necessària per a separar una part del dissolvent de la dissolució és independent del mètode emprat i només depèn de la diferència de concentracions entre la dissolució inicial i la dissolució final, però en els processos reals l’energia necessària és molt superior a la prevista. Hom pot distingir dues classes de mètodes de dessalatge; la primera classe inclou els que separen el dissolvent de l’aigua salada: destil·lació amb múltiple efecte, compressió de vapor i congelació amb refrigerant immiscible; els mètodes inclosos en la segona classe separen la sal de la dissolució i són els basats en l'electrodiàlisi, el bescanvi iònic i l'osmosi. En els mètodes de la primera classe les despeses d’energia són independents de la quantitat de sal dissolta, mentre que en els restants són gairebé proporcionals a la concentració de sals. El mètode de la destil·lació amb múltiple efecte és basat en l'evaporació i és el sistema de dessalatge més emprat; amb ell hom obté rendiments considerables. L’evaporació és, també, el fonament del mètode de compressió de vapor, emprat en instal·lacions petites. El tercer mètode esmentat en el primer grup, el de congelació amb un refrigerant immiscible, és basat en el fet que si hom refreda l’aigua salada fins a la congelació (el refredament és produït per evaporació de butà líquid a l’interior de l’aigua) arriben a formar-s’hi cristalls de glaç pràcticament sense sal que poden, així, ésser separats de la resta d’aigua salada. Els cristalls són rentats després amb aigua dolça a fi d’eliminar-ne els residus de salmorra i de butà líquid que resten a la superfície, i posteriorment són fosos. El rendiment és força elevat, i per això aquest mètode és emprat en instal·lacions petites i mitjanes. Les primeres unitats de dessalatge d’aigua foren instal·lades als vaixells i funcionaven pel sistema de la destil·lació simple. La primera planta instal·lada a terra fou construïda a Egipte l’any 1912, però el dessalatge no començà a generalitzar-se fins després de la Primera Guerra Mundial. La producció total d’aigua dessalada, que fou de 7 500 m 3 diaris el 1937, era avaluada en 1,2 milions de m 3 diaris el 1970. El factor determinant de l’expansió del dessalatge fou l’explotació dels pous de petroli de l’Orient Mitjà i de les illes de la mar de les Antilles. Atès que per a aquestes instal·lacions el rendiment no té cap importància (el cost del combustible és gairebé nul i el forniment d’aigua salada és assegurat per la proximitat de la mar), era emprada la destil·lació simple. Per a fer possibles unes altres aplicacions ha calgut augmentar l’eficiència de les unitats de dessalatge. Així, en les centrals tèrmiques, el vapor que ja no pot ésser utilitzat a les turbines és emprat com a font de calor per al procés de dessalatge.
m
Tecnologia
Diferents processos de dessalatge de l’aigua: a) per congelació; b) per destil·lació múltiple; c) per electrodiàlisi
© Fototeca.cat