Originàriament hom l’anomenà destructor de torpediners, perquè era destinat a combatre aquesta classe d’embarcacions. El nom fou reduït al de destructor quan les funcions del vaixell esdevingueren més complexes i variades. Des de l’aparició, el 1892, dels primers destructors, els anglesos “Hornet” i “Havoc”, construïts a Poplar per la casa Yarrow, de 250 tones de desplaçament, hom n'augmentà gradualment el tonatge, fins el 1922, quan el tractat de Washington el limità a 1 500 tones. Les marines de guerra de tots els estats reconegueren la importància que en la lluita posseïa el destructor, el qual aviat reemplaçà el torpediner. Aquesta importància augmentà encara més amb la generalització de l’ús de les turbines i els olis pesants, que proporcionaven més velocitat i més autonomia als destructors. Al mateix temps, el fet d’ésser més grossos els capacitava per a transportar més canons i de calibre superior i més tubs llançatorpedes. Aquest major desplaçament els permetia també d’acompanyar la flota de batalla en qualssevol condicions de temps i d’ús i de servir-li d’arma nocturna eficaç que complementava els canons dels cuirassats, els quals protegia contra els atacs dels submarins i els torpediners enemics. A causa de la seva velocitat, maniobrabilitat, potència d’artilleria i capacitat per a transformar un gran nombre de càrregues de profunditat, el destructor justificà, per ell mateix, d’ésser el millor vaixell antisubmarí emprat a la Primera Guerra Mundial. La Segona Guerra Mundial oferí l’apogeu del destructor; poques vegades es féu a la mar un cuirassat, un portaavions o un creuer sense l’escorta protectora de destructors; amb els combois cresqué molt la requesta d’aquests vaixells. En el transcurs de la guerra hom féu molt ús de les flotilles de destructors d’escorta. Actualment, el destructor comparteix amb la fragata i la corbeta les funcions antisubmarines i antiaèries, per bé que amb major potència i tonatge (unes 8 000 t).
m
Transports