El pas per l’una o per l’altra via és determinat per la posició de les agulles o porcions de carrils afuats que hom pot desplaçar lateralment per unir-los al carril exterior (contraagulla) o per separar-los-en. L’agulla és articulada sobre un punt fix, o bé és una làmina flexible. Quan l’agulla és agafada de punta, un enclavament la manté immòbil al pas del tren. Quan ho és de taló, convé que la via per on circula el tren sigui oberta, però si és tancada les mateixes rodes del tren la desplacen cap a la posició adequada. Els carrils interiors de les dues vies bifurcades es tallen i formen el cor de la desviació, que és una peça d’acer fos, d’una gran resistència al desgast. Per tal d’evitar el perill de descarrilament cal situar dos contracarrils, al costat dels carrils exteriors. El cor té també dos contracarrils curts, anomenats potes de llebre per al·lusió a llur forma. La via desviada té una amplada lleugerament superior a la de la via directa per tal de facilitar la inscripció dels eixos del material mòbil. En regions on la neu és abundant hom instal·la elements de calefacció per tal d’assegurar el bon funcionament de les agulles.
f
Transports
Desviació de dues vies amb sistema de canvi accionat per palanca
© Fototeca.cat