El determinisme pot ésser establert en relació amb l’ordre de la natura o de la conducta humana; en ambdues dimensions apareix lligat al concepte de necessitat, en contraposició al de llibertat. La negació de la llibertat que comporta tot determinisme pot ésser absoluta (determinisme pròpiament dit) o bé atenuada (probabilisme). En relació amb el determinisme hom troba també el problema de la previsibilitat, en el sentit que, en ésser acceptada l’existència d’una llei determinant, hom ha d’acceptar igualment la possibilitat de predicció de fenòmens futurs. L’extracció de lleis universals, pròpia del determinisme, pot ésser aplicada, d’altra banda, als més diversos camps de la ciència: psicologia, sociologia, economia, matemàtica, física, etc. Així, en el món socioeconòmic, el materialisme històric analitza i interpreta la realitat social a partir de la seva infraestructura econòmica i arriba a la conclusió que el xoc d’ambdues dimensions determina el pas d’una societat esclavista a la feudal, de la feudal a la capitalista, i de la capitalista a una societat primerament socialista i posteriorment comunista. En la psicologia, també, i més concretament sobre la relació entre estats patològics i criminalitat, la concepció determinista considera, a partir de casos estudiats, els crims violents com a motivats per anormalitats psicofisiològiques dels autors. En el mateix terreny hom troba el determinisme psicofisiològic, fonamentat en el fet de l’innegable influx del cos sobre la psique, influx al qual hom dóna caràcter determinant. En el camp més específicament filosòfic, el determinisme era present en la majoria dels pensadors grecs de l’antiguitat: en concret, cal destacar el determinisme físic de Demòcrit i els seus seguidors, que afirma la vigència d’unes lleis que regeixen els canvis de la matèria, n'expliquen la constitució i són aplicables també a la totalitat dels actes humans. Hi ha, d’altra banda, un determinisme metafísic, el qual pot ésser atribuït, si més no en alguns aspectes, a diferents filòsofs de la modernitat: així, Leibniz considera el judici com a necessitat lògica determinant de la voluntat (hom en diu també determinisme psicològic); Hume afirma que la idea de la ciència com a tal pressuposa la de determinisme; Kant postula que qualsevol acció és precedida per una altra, que n'és determinant; Stuart Mill està convençut que la necessitat de la causa de qualsevol acció comporta la negació de llibertat, etc. Tot i que la problemàtica del determinisme va estretament relacionada amb el mecanicisme, l'atomisme i el fatalisme, els termes mantenen llur pròpia especificitat. En aquest sentit hom només pot parlar impròpiament de determinisme en teologia, en referir-se a doctrines com les de la predeterminació i de la predestinació, i en al·ludir a qualsevol doctrina que negui el lliure albir.
m
Filosofia