Fins al s. XIII el llibre més usual fou el saltiri. Des del s. XIII, per influència dels ordes mendicants, hom emprà el llibre d’hores, que contenia fonamentalment els oficis de la Mare de Déu i de difunts i unes altres oracions especials. La invenció de la impremta facilità la difusió de devocionaris, que tingueren com a característica, a la fi del s. XVI, una part didàctica o doctrinal per influència de la Contrareforma, dels quals devocionaris els jesuïtes prengueren la iniciativa. Al s. XVII abunden les obres que contenen pràctiques devotes de caràcter popular i sovint ingenu (novenes, rellotges de la Passió, via crucis, oracions als sants i a la Mare de Déu, rosari, etc). En llengua catalana sobresortiren el Foment de pietat i devoció cristiana (1693) de J.Llord, l'Exercici cristià (s. d) de J.Ullastre i el Camí dret (1843) d’A.M.Claret, que nodriren la pietat catalana dels s. XVIII i XIX. Més recentment es difongueren, entre d’altres, Lo català devot (1900), de Tomàs d’A.Rigualt, Mon tresor (1902), de G.Palau, la Guia del cristià (1923) i altres devocionaris d’E.Serra i Buixó, principalment el Devocionari parroquial: Recull de devocions que practica el poble cristià de Catalunya (1922), fet en col·laboració amb I.Casanoves. El moviment litúrgic del primer terç del s. XX, encaminat a introduir els fidels en la litúrgia i a dignificar el culte, fomentà les traduccions totals o parcials del Missale Romanum, per a ús dels seglars, que contenien, a més, algunes devocions a la manera d’apèndix, com l'Eucologi (1915) de L.Carreras. A València no fou fins el 1951 que aparegué un Eucologi en català, de V.Sorribes i Gramatge.
m
Religió