Actualment hom admet la diagnosi de diabetis quan la glucèmia en dejú és igual o superior a 140 mg/dl, almenys en dues determinacions, o bé quan la corba de glucèmia dóna valors iguals o superiors a 200 mg/dl al cap de dues hores i en qualsevol altre punt. Els símptomes generals de la diabetis solen ésser la secreció excessiva d’orina (poliúria), la set (polidípsia), l’amagriment i un excés de gana (polifàgia). Les diferents manifestacions de la malaltia s’acompanyen també de símptomes característics. En el decurs de la diabetis poden aparèixer complicacions diverses: la microangiopatia, o lesió dels vasos sanguinis petits, que es manifesta sobretot a la retina (retinopatia diabètica), amb trastorns de la visió que a vegades provoquen ceguesa, als ronyons (nefropatia diabètica), que comporta graus variables d’insuficiència renal, i als nervis (neuropatia diabètica); la macroangiopatia, o lesió dels vasos grans, que comporta una acceleració de l’arterioesclerosi i de les seves complicacions i altres possibles trastorns, com és ara cataractes, impotència, facilitat per a adquirir certes infeccions, augment de triglicèrids a la sang (hiperlipidèmia), etc.
El tractament de la diabetis es basa en el seguiment d’una dieta adequada, en la pràctica d’exercici físic, en el manteniment del pes ideal i en l’administració, quan calgui, de les dosis correctes d’insulina o d’hipoglucemiants orals, ja que tot això és necessari per a prevenir les complicacions i les descompensacions, entre les quals cal comptar les crisis hipoglucèmiques, o disminucions greus de la glucèmia, habitualment ocasionades per dosis excessives d’insulina o d’hipoglucemiants orals o també per una dieta escassa, que poden produir un coma hipoglucèmic, de conseqüències greus si no és corregit ràpidament amb l’administració de sucre.
Els avenços actuals en el tractament de la diabetis permeten de disposar, en alguns casos, de pàncrees artificials, uns petits aparells que el malalt duu implantats i que vessen a la sang a cada moment la quantitat d’insulina necessària; hom va introduint també el trasplantament de pàncrees o de cèl·lules β, així com els tractaments nous amb immunosupressors, com la ciclosporina A, en certs casos de diabetis d’origen autoimmune, amb presència d’autoanticossos contra les cèl·lules β de pàncrees.