Fou instaurat en la primitiva comunitat de Jerusalem com una funció pròpia d’ajut en la tasca apostòlica, en la triple funció litúrgica, magisterial i benèfica, directament associada al ministeri episcopal. Contràriament a les Esglésies orientals, a partir de l’alta edat mitjana desaparegué en l’Església Llatina com a ministeri autònom i restà com un esglaó vers el sacerdoci. El concili II del Vaticà amplià notablement, des del punt de vista disciplinari, els oficis litúrgics diaconals (el més característic dels quals ha estat sempre el cant de l’evangeli), i Pau VI féu efectiva la restauració del diaconat, a potestat de les conferències episcopals, i féu extensiu el diaconat a homes casats. El diaconat atorgat no pas amb vista al presbiterat sinó per a exercir per tota la vida aquest ministeri, és anomenat sovint diaconat permanent
. El bisbat de Barcelona fou el primer de tot l’Estat espanyol a introduir aquesta pràctica (1980) i el bisbat de Lleida fou el segon a fer-ho (1985) als Països Catalans. L’any 1992, un centenar de conferències episcopals havien instaurat l’ordenació de diaques permanents. Hom estima que n'hi ha uns 14.000 a tot el món, la gran majoria dels quals són casats i compaginen el ministeri eclesial amb una professió civil. El 67% es troba a Nord-amèrica, el 20% a Europa, el 10% a l’Amèrica Llatina i el 3% als altres continents. Als Països Catalans, n'hi ha a gairebé a totes les diòcesis, de les quals la de Barcelona és la que en té més.
m
Cristianisme