Aquestes són delimitades per diverses isoglosses, els parlants d’una de les quals modalitats no tenen gaires dificultats de comprensió amb els parlants de les altres, tot i que tenen consciència de certes diferències entre elles. En el món grec, el terme διάλεκτος significava ‘conversa’, ‘discussió’ o ‘parlar local d’importància literària’, i, així, hom troba que el dòric hi servia per a la lírica coral, el jònic, per a l’èpica, etc. Són dialectes del català el rossellonès, el català central, el balear, l’alguerès, el català nord-occidental i el valencià. Sovint un dels dialectes d’un domini adquireix, per factors polítics, culturals i econòmics, un predomini sobre els altres i es converteix en llengua comuna. Consoliden aquest estatut l’ensenyament escolar, l’administració, la fixació de l’ús per corporacions, etc. Així, el francià, antic dialecte de l’Illa de França, fou la base del francès, i el toscà ho fou de l’italià. El català comú, tot i que pren per base el català central, ha acceptat elements dels altres dialectes. A més d’aquest concepte horitzontal de dialecte n’hi ha un altre de vertical, el de dialecte social o sistema lingüístic d’un grup social determinat, de particularitats sobretot lèxiques, sigui amb una finalitat esotèrica (malfactors, facinerosos, etc.) o bé formant part d’una llengua tècnica o de grup (argot, dialectologia, geografia lingüística, patuès).
m
Lingüística i sociolingüística