La dialèctica, segons aquesta definició, abasta tant el mode discursiu (dialèctica del pensament) de comprendre la realitat, sempre dinàmica i integrada per un complex d’interrelacions, com aquesta mateixa realitat (dialèctica de les coses). Ambdós aspectes han estat sempre objecte de la investigació filosòfica, conscient del fet que el coneixement humà opera per divisió i separació, tot i que vulgui abastar alhora la complexitat de totes les relacions, i preocupada per la foscor d’aquestes mateixes relacions entre les coses, és a dir, pel problema de la interrelació del real com un tot. Com a procés mental, doncs, la dialèctica opera per divisions, contraposicions i síntesis parcials, però alhora intueix, ni que sigui obscurament, la totalitat que hom suposa constitutiva del real, com a harmonització de totes les contradiccions que la seva complexitat ofereix.
En la història de la filosofia occidental sembla que Heràclit fou el primer a entreveure la dialèctica de les coses, en explicar la realitat per una lluita i superació d’elements antitètics. Com a mode de pensament i art de la discussió, la dialèctica fou configurada per Zenó i els sofistes, i Sòcrates en féu mètode de clarificació en les idees mitjançant el diàleg, en el qual la ironia expressava la condició paradoxal i àdhuc contradictòria de la realitat. Plató adoptà aquesta tècnica i concebé la dialèctica com a ciència que, tot partint del sensible i de les veritats parcials de les diverses ciències, assoleix, mitjançant la destrucció i progressiva superació d’hipòtesis, les idees generals i el fonament del saber (dialèctica ascendent), i, alhora, baixa des d’aquests nivells superiors fins a les realitzacions concretes (dialèctica descendent). Hom pot dir, però, que en aquest doble procés no resta sempre gaire clara la continuïtat: en el moviment ascendent marca sovint el nexe entre els particulars i l’U, i en el descendent hom no veu a vegades la relació entre la idea general i la seva aplicació al concret. Per això Aristòtil considerà la dialèctica com a mètode per a obtenir conclusions probables, però no pas com a ciència veritable, i l’edat mitjana la reduí a una manera correcta de pensar, tot identificant-la amb la lògica formal.
La dialèctica en Ramon Llull
Cal fer esment, però, de Ramon Llull, el sistema filosòfic del qual s’acosta com pocs al model de la dialèctica platònica. La clau de la dialèctica lul·liana és Déu, en qui coincideixen (com a intel·ligència creadora que conté des de sempre, exemplarment, la realitat del món) l’ordre del pensament i de l’ésser. Així, Llull no sols estableix una lògica (la qual, d’altra banda, és real i no tan sols formal), sinó àdhuc una ontologia, en el sentit que inclou l’ordre de les coses en el del pensament.
El doble moviment, ascendent i descendent, de la dialèctica lul·liana és expressat en el Liber de ascensu et descensu intellectus (1305), on són establertes tres escales per les quals l’enteniment puja de les coses inferiors a les superiors i baixa de les superiors a les inferiors. L'Art general recull, també, d’una manera preponderant el moviment de descens, i no manquen altres obres, com el Libre de demostracions (1273-75), en les quals es presenten processos ascendents, com a original reformulació de les proves de l’existència de Déu corrents en el pensament medieval, amb inclusió de l’argument ontològic de sant Anselm. El motor d’aquest ascens és una lògica optimista i cordial que afirma la realitat de l’ideal o que, segons l’expressió lul·liana, l’ésser millor i més perfecte és també el més veritable. Aquesta lògica té una arrel ontològica en l’experiència de la contingència i la no-necessitat del món i, en general, en el principi d’origen platònic que l’inferior, el finit o el relatiu pressuposen l’Infinit i l’Absolut.
La dialèctica a partir de Kant
Segles més tard, el criticisme kantià, en separar l’experiència fenomènica i la construcció racional que el subjecte opera mitjançant les categories i les idees o ideals, declarà il·lusòria la validesa de la dialèctica tradicional i n'establí una altra (dialèctica transcendental) com a mètode per a desvirtuar l’elaboració racional d’idees metafísiques. Hegel, tanmateix, intentà de superar Kant en establir i desenvolupar, harmònicament i unitàriament, la dialèctica del pensament i la de l’ésser: l’esperit (com a totalitat de l’ésser) es realitza, en la seva història, com a procés continu de posició-afirmació (tesi), negació (antítesi) i anul·lació-conservació dels contraris (síntesi).
De la dialèctica hegeliana, per oposició, nasqueren la dialèctica teològica de Kierkegaard, que accentuà la contraposició de l’individu i l’altre, de l’home i Déu, i el materialisme dialèctic de Marx-Engels, que donà prioritat a la dialèctica de les coses sobre la del pensament, que s’hi ha de fonamentar. En aquesta perspectiva hom pot definir la dialèctica com a ciència de les lleis més generals de la natura i del pensament, sempre dins l’àmbit de la realitat històrica (materialisme històric).