Originàriament, sembla haver estat la deessa dels boscs i de la natura feréstega i, per extensió, de la caça. Fou considerada també deessa de la llum i, més tardanament, fou identificada també amb la deessa de la lluna. El seu culte s’estengué per molts pobles de la Itàlia meridional i central. Hom la venerava especialment, sota l’advocació de Diana Tifatina, en un santuari proper a Càpua, i també de Diana Nemorensis o Aricina, a la regió d’Ariccia, vora el llac de Nemi; en aquest últim lloc el seu culte anava associat al de Virbi, divinitat boscana secundària, contrapartida llatina al mite grec d’Àrtemis i Hipòlit.
Com a tema iconogràfic, el de Diana és hereu del d’Àrtemis i fou reprès pel Renaixement i, molt especialment, per l’art cortesà del manierisme: a la França d’Enric II el tema fou molt emprat com a homenatge a Diana de Poitiers, amant del rei (tapissos de la Història de Diana, Diana caçadora atribuïda a Goujon, procedents del castell d’Anet, entre d’altres). Als segles XVII i XVIII, certs retrats femenins eren adornats amb els atributs de Diana (obres de Cozsevox, Largillière o, a Catalunya, Pere Crosells), tot i que el tema era emprat també independentment.