Diego Rodríguez de Silva y Velázquez

(Sevilla, 6 de juny de 1599 — Madrid, 6 d’agost de 1660)

Velázquez, Autoretrat (1623)

Museo Nacional del Prado

Pintor sevillà.

Es formà a Sevilla, al taller de Francisco Pacheco. Passà l’examen del gremi de pintors (1617) i obrí el seu taller. Es casà amb Juana Pacheco, filla del seu mestre (1618). No es conserven notícies documentals des d’aquest any fins al seu primer viatge a Madrid (1622), bé que n'ha restat una important producció, caracteritzada en els trets essencials per un gran desig d’objectivitat, per un bon tractament del clarobscur i un modelatge de les formes rotund i tancat i per l’ús d’una gamma cromàtica limitada, basada principalment en els ocres: Vella fregint ous (1618, Edimburg, National Gallery), Jesús amb Marta i Maria (1618, Londres, National Gallery), L’aiguader de Sevilla (Londres, Wellington Museum) —aquestes tres obres formen part d’una nombrosa sèrie de natures mortes—, Epifania (1619, Madrid, Museo del Prado), Retrat de Jerónima de la Fuente (1620, Madrid, Museo del Prado, col·lecció Araoz, de Madrid, i col·lecció particular anglesa), Crist a Emaús (Nova York, Metropolitan Museum of Art) i Retrat de Góngora (Boston, Museum of Fine Arts; Madrid, Museo del Prado i Museo Lázaro Galdiano). Cridat pel comte duc d’Olivares, es traslladà definitivament a Madrid el 1623 i fou nomenat pintor del rei. D’aquest moment és una sèrie de retrats reials, de molts dels quals es conserven diverses versions, algunes segurament rèpliques autògrafes d’un original perdut: Felip IV (Metropolitan Museum of Art, de Nova York, i Museo del Prado), Infant Carles, Infanta Maria d’Àustria (Museo del Prado), Comte duc (Museu de São Paulo i Hispanic Society, de Nova York) i uns quants retrats anònims, entre els quals destaca el Retrat d’home (Munic, Alte Pinakothek), de tècnica molt avançada. Els embriacs, antiidealista des del punt de vista iconogràfic, presenta una gran llibertat de composició i un total sentit del volum. El 1629 anà a Itàlia, i d’aquesta estada són La farga de Vulcà (Museo del Prado), La túnica de Josep (monestir d’El Escorial) i dos admirables apunts dels Jardins de la vil·la Mèdici (Museo del Prado). De tornada a Madrid (1631), entrà al seu taller Juan Bautista Martínez del Mazo, que es convertí més tard en el seu gendre i en un eficaç col·laborador.

El príncep Baltasar Carles, un dels diversos retrats que Velázquez dedicà al príncep Baltasar Carles

© Corel Professional Photos

La rendició de Breda, de Diego Rodríguez de Silva y Velázquez

© Fototeca.cat-Corel

El Retrat del príncep Baltasar Carles (1632, Londres, Wallace Collection) és punt de partida d’una nova fase en la tècnica de l’artista, que deixà de modelar la forma tal com és per a captar-la més suggerida, segons la impressió visual. Aquesta fórmula pictòrica s’afermà en el Retrat de Felip IV (Londres, National Gallery) i en el Retrat eqüestre del comte duc (Museo del Prado i Metropolitan Museum of Art). Entre el 1634 i el 1635 pintà, entre d’altres, per al Salón de Reinos del palau del Buen Retiro, La rendició de Breda (Museo del Prado), obra grandiosa, clàssica i barroca alhora, i Baltasar Carles a cavall (Museo del Prado). També d’aquesta època són els quadres religiosos Sant Antoni Abat i sant Pau Ermità (Museo del Prado), un dels millors paisatges de Velázquez, i Crist Crucificat mort (Museo del Prado), d’una admirable serenitat i majestat. Fou nomenat ajuda de cambra del rei (1643) i superintendent de les obres particulars de la corona (1644). En aquests anys que arriben fins al segon viatge a Itàlia, col·laborà en la decoració de la Torre de la Parada, el pavelló de caça de Felip IV: retrats de Felip IV, Cardenal infant Ferran i Príncep Baltasar Carles, vestits de caçador (Museo del Prado), La montería del Hoyo (Londres, National Gallery) i quatre retrats de nans i bufons de la Cort (Museo del Prado), i pintà La Venus del mirall (Londres, National Gallery) i Les filoses o La faula d’Aragné (Museo del Prado), ambdues obres de rica gamma cromàtica que s’aparta de les terres naturals de la primera època, i d’un modelatge inexistent, si s’entén com a precisió volumètrica de la forma tancada, que deixa a la dissolució de la forma un ampli marge. Tornà a Itàlia (1649), on fou nomenat acadèmic de San Lucca de Roma (1650) i on pintà nombrosos retrats, entre els quals Juan de Pareja (Metropolitan Museum of Art) i Innocenci X (Roma, Galeria Doria-Pamphili). Un altre cop a Madrid (1651), ocupà el càrrec d’aposentador de palau (1652), cosa que li deixava menys temps per a pintar. Ingressà a l’orde de Santiago (1658). Dels seus últims anys són diversos retrats reials, de rica gamma cromàtica i de tècnica molt propera a Las Meninas: Marianna d’Àustria (Museo del Prado), Infanta Maria Teresa, Infanta Margarida, Retrat en blau de la infanta Margarida, Príncep Felip Pròsper (Viena, Kunsthistorisches Museum). Las Meninas (Museo del Prado), segons Palomino del 1656, de composició amb un fort ingredient clàssic, objecte d’interpretacions diverses, per l’eliminació dels efectes lineals, per l’increïble sintetisme, que fa que unes poques pinzellades siguin suficients per a definir formes i volums, qualitats, colors i llums, i per la unitat absoluta aconseguida en la totalitat del quadre, representa la culminació en l’obra de l’artista.