Aquest mot és especialment emprat en tractar del moviment dels estels circumpolars. En considerar el moviment diürn d’un d’aquests estels al voltant d’un dels pols celestes, hom observa l’existència de dues posicions en les quals la seva separació respecte a aquest pol és màxima en azimut (coordenades astronòmiques horitzontals i horàries), l’una cap a l’est (digressió oriental), i l’altra cap a l’oest (digressió occidental). En aquestes dues posicions el pla vertical que passa per l’estel (cercle vertical) és tangent a la trajectòria aparent de l’estel i perpendicular al seu cercle horari. Quan un estel té una digressió màxima, oriental o occidental, el seu azimut pren un valor extrem, i, doncs, durant un interval de temps apreciable aquest valor es manté estacionari.
f
Astronomia
Digressió d’un estel circumpolar de l’hemisferi nord. A causa de la rotació de la Terra, l’estel determina un moviment aparent (cercle blau) amb quatre punts particulars: les dues culminacions i les dues digressions. Els cercles verticals de digressió màxima (en vermell) són tangents a la trajectòria aparent i perpendiculars al corresponent cercle horari de digressió màxima (φ és l’altura del pol i és igual a la latitud geogràfica del lloc d’observació)
© Fototeca.cat
Màxima desviació angular d’un astre amb relació a un pla de referència, generalment el pla meridià del lloc d’observació.