El nom li fou donat pel fet de la seva velocitat. Al s. XII llurs plataformes descansaven directament sobre els eixos de les rodes. Aquestes primeres diligències milloraren quan hom començà a emprar molles per tal de no fer tan incòmode el trajecte, al s. XVIII. Habitualment tenien tres compartiments: l’anterior, cobert, era el més còmode i hi cabien sis o vuit passatgers de primera classe; a la part posterior hi havia el compartiment de segona, i els passatgers de tercera viatjaven en els seients de baca, sobre el sostre, davant l’espai destinat a l’equipatge. Desaparegueren gradualment amb l’expansió del ferrocarril, al llarg del s. XIX. Les primeres línies regulars aparegueren a Anglaterra al s. XVIII; aviat n'hi hagué per tot Europa i Amèrica.
Als Països Catalans, la diligència existia ja el 1763; hi havia un servei bisetmanal entre Barcelona i Madrid, per Saragossa, i també amb València. Durant l’ocupació napoleònica fou establerta la línia regular entre Girona i Perpinyà (1812-14). El 1815 Gaspar de Remisa fundà la Compañía de Reales Diligencias, i el 1817 Francesc Xavier de Cabanes creà la Companyia de Catalunya, que l’any següent comunicà Barcelona amb Reus i, més tard, amb València, amb el privilegi de portar el correu. El 1825 Remisa constituí la Societat de Diligències de Barcelona a Perpinyà i a València (amb un privilegi per 10 anys), que establí els serveis Barcelona-València, Barcelona-Perpinyà i València-Madrid. El 1827 la societat es dividí, per la pretensió dels socis madrilenys que la societat residís a Madrid. El 1840 hom fundà a Barcelona la Societat de Diligències i Missatgeries de Catalunya, i el 1843, la Societat de Diligències de “La Coronilla de Aragón”. Malgrat la competència del ferrocarril, instal·lat a la segona meitat del s. XIX, la diligència Barcelona-Igualada encara funcionava al començament del s. XX.