La taxa de mortalitat dels arbres que formen el dosser superior depèn tant de factors interns, com són la pròpia arquitectura de l’arbre, l’estratificació del bosc i el seu estat sanitari, com de factors externs, com les precipitacions i el vent. També l’extensió de les clarianes està relacionada amb la mida i l’arquitectura dels arbres, que determinen com moren i com cauen a terra. Les clarianes més grans (de fins a 1 000 m2 o més) resulten de la mort d’un gran nombre d’arbres propers, moltes vegades a causa de l’efecte dominó, quan un arbre cau sobre els seus veïns i aquests, al seu torn, en fan caure d’altres. A les selves tropicals d’Amèrica l’abundància de lligaboscs facilita aquest efecte. Un cop oberta la clariana, aquesta és colonitzada primer per espècies vegetals heliòfiles i pels plançons d’altres espècies més tolerants a l’ombra que ja eren presents a l’estrat inferior del bosc i que en obrir-se la clariana i incrementar-se la il·luminació poden créixer ràpidamenrt i ocupar més espai (regeneració avançada). El temps transcorregut entre l’obertura de dues clarianes successives (interval de retorn) depèn de cada tipus de bosc. En molts boscs mèsics temperats i en algunes selves oscil·la entre els 50 i els 575 anys. En boscs de pi roig (Pinus sylvestris) i pi negre (Pinus uncinata) dels Pirineus, sotmesos a tales selectives periòdiques, s’ha calculat un interval de retorn d’entre 40 i 60 anys. Els processos de mortalitat i establiment dels nous individus es poden estudiar amb mètodes dendrocronològics, que permeten situar aquests esdeveniments en el temps i en l’espai cartografiant les dates de mort i d’establiment dels arbres i els augments sobtats de creixement. Altres comunitats vegetals diferents dels boscs poden presentar, també, un model de regeneració seguint una dinàmica de clariana, bé que això no està gaire estudiat.
f
Ecologia