La dinamita fou ideada per Alfred Nobel el 1866; l’obtingué absorbint la nitroglicerina (descoberta per Ascanio Sobrero el 1847) en una massa de terra de diatomees, i n'aconseguí, així, l’estabilització. Hom classifica les diverses classes de dinamita en tres grups, segons la base. En les dinamites de base inerta, l’absorbent (terra de diatomees, carbonat de magnesi) és una substància que no intervé en la reacció explosiva. Quan l’absorbent és una substància reductora, com ara les serradures, les farines vegetals, el carbó, etc, equilibrada amb l’addició d’un oxidant (nitrat o clorat de potassi o de sodi), hom les anomena dinamites de base activa. El tercer grup és el format per les dinamites de base explosiva, conegudes també per gelatines. En aquest cas l’absorbent és la nitrocel·lulosa o cotó pólvora amb una petita quantitat de càmfora, que actua de plastificant. Aquest darrer grup té solament aplicació militar. Actualment, quasi totes les dinamites que es fabriquen contenen una part de nitroglicol (dinitrat d’etilenglicol) que hom barreja amb la nitroglicerina.
f
Militar