dinastia isàurica

adj
Història

Dinastia bizantina, originària d’Isàuria, que governà l’imperi d’Orient del 717 al 820.

Tota ella és marcada per les lluites iconoclastes (iconoclàstia), iniciades arran d’un edicte del primer sobirà, Lleó III (725), contra el culte de les imatges i continuades pel seu fill i successor Constantí V. Després que l’emperadriu Irene, regent en nom del seu fill Constantí VI, hagués restablert el culte de les imatges amb el concili II de Nicea (787), el darrer sobirà isàuric, Lleó V l’Armeni, inicià (813) un nou període iconoclasta, el qual no es clogué, amb una nova victòria ortodoxa, fins el 843, després ja de la seva mort. Durant aquest període es perderen bona part de les possessions bizantines d’Itàlia, i Bizanci i Roma s’allunyaren mútuament, fet que culminà amb la coronació de Carlemany per part del papa, el Nadal del 800.