A més d’ésser un mitjà de pagament —si no ho fos, l’intercanvi s’hauria de limitar a la permuta—, el diner serveix com a unitat de compte i com a reserva de valor. Com a unitat de compte permet de mesurar homogèniament el preu de tots els béns, de manera que es puguin comparar els uns amb els altres. Com a reserva de valor, permet de separar considerablement en el temps les dues parts de la transacció que en la permuta tenen lloc simultàniament. El qui rep diner en canvi del lliurament d’un bé o servei pot utilitzar en qualsevol moment el poder de compra que la seva acceptació general li confereix i que constitueix una forma important de conservació de la riquesa. El diner es pot presentar en forma de monedes de diferents metalls. El valor de les monedes corresponia inicialment al pes equivalent del metall sense monetitzar, i en aquest sentit hom parla de diner de ple contingut
(o real
), per oposició al diner nominal
, que és aquell del qual no té pràcticament cap valor material el signe representatiu utilitzat. Si hom exceptua la moneda que, sense gaire valor material, circula per als pagaments de poca importància, el diner nominal és avui l’únic existent, i consisteix en reconeixements de deute bancaris. Aquests poden ésser de dues classes: els bitllets del banc central i els dipòsits a la vista del públic en els bancs. Els primers tenen la denominació de curs legal, puix que els creditors no poden refusar que el reemborsament de llurs crèdits els sigui fet en bitllets del banc central. Els dipòsits a la vista en els bancs són utilitzables per llurs titulars com a mitjà de pagament, a través de l’extensió d’un xec bancari o de la prèvia conversió d’aquest en diners del banc central. El fet que tant els bitllets com els dipòsits a la vista siguin reconeixements de deute dels bancs explica el fenomen de la creació del diner. El banc lliura un crèdit contra ell mateix i, pel fet que aquest crèdit pugui ésser utilitzat immediatament pel beneficiari com a pagament, crea diner, cosa que en alguns casos fa per pròpia voluntat, i en uns altres en compliment de la missió que té encomanada com a banquer del tresor públic i dels altres bancs i administrador de les reserves de divises de l’estat. Els altres bancs, en no tenir actualment facultat per a emetre bitllets, només poden crear diner bancari, que adopta la forma de dipòsit a la vista. La quantitat d’aquest dipòsit pot excedir en molt el valor d’aquells bitllets, els quals, però, resten blocats en garantia de la capacitat del banc de reemborsar els dipòsits en cas que llurs titulars ho exigeixin. La quantitat de diner que el públic (consumidors i empreses) vol tenir en el seu poder constitueix la demanda de diner
, que té una relació directa amb el nivell d’activitat econòmica i que hom contraposa a l' oferta de diner
: quantitat de diner realment existent i sobre el qual el govern pot actuar en sentit expansiu o contractiu, satisfent o no aquella demanda. Atès, d’altra banda, que el diner creat pels bancs és un múltiple del diner del banc central que posseeixen, és clar que el control d’aquest suposarà el del diner bancari. Tanmateix, aquest mecanisme de control és limitat, en primer lloc, per la quantitat de diner del banc central que és a les mans del públic i que pot afectar la desitjada distribució entre bitllets i dipòsits a la vista i, en segon lloc, pel fet que els bancs poden alterar la proporció entre el diner que creen i el diner del banc central que tenen en caixa.
m
Economia