Inicialment moneda comtal, passà, a principi del segle XIII, a ésser senyorial, episcopal i ciutadana alhora, ja que hi tenien drets el senyor de Montpeller, llavors comtes reis catalans, els bisbes de Melgor, com a comtes en feu papal del comtat de Melgor i els cònsols de Montpeller. L’any 1218 els guanys es repartien en 4/6/2 diners per lliura (240 diners) entre els seus respectius possessors, i foren reduïts a 2/2/1 l’any 1261. Des del final del segle XII la bona llei del melgorès i la seva estampa invariada li donaren una gran acceptació a tot el Llenguadoc i encara a Aragó i Catalunya, i esdevingué una divisa intercomtal amb la qual es feien els grossos pagaments. Més endavant s’escampà igualment a Mallorca i a València. Aquesta extensió fou afavorida per les alteracions a la baixa de les altres monedes, fet que convertia el diner melgorès en un punt de referència de valor. Amb llei de 5 diners des del 1125, passà a 4 diners el 1130 i, amb petites baixes graduals, a 3 diners i mig el 1315 dins un context de diners de llei molt més baixa. Malgrat la seva participació en el benefici, els comtes reis catalans prohibiren el melgorès als seus regnes car perjudicava la moneda barcelonina i llurs guanys exclusius en aquesta darrera. El taller monetari del melgorès, situat a Montpeller des de la fi del segle XII tingué una gran importància i la seva producció fou molt acrescuda, ja que eren molts els possessors d’argent que n'aportaven per a convertir-lo en l’apreciada divisa melgoresa. La seva decadència s’inicià a la darreria del segle XIII amb la creació, per Jaume I, del gros d’argent de Montpeller de valor de dotze melgoresos, i s’anà decandint al segle següent fins a desaparèixer al final del segle XIV. El diner melgorès apareix citat amb freqüència en els documents catalans, sobretot dels comtats pirinencs possessors d’una moneda feble com, per exemple, els de Rosselló i Empúries.
m
Numismàtica i sigil·lografia