En el sentit estricte, el terme diploma és anàleg al de precepte. A Roma, eren anomenats així els permisos de circulació i les llicències militars, presentats en forma de díptic de bronze. El terme fou aplicat pels erudits del Renaixement en els documents i privilegis solemnes. L’accepció fou adoptada definitivament per Jean Mabillon, fundador de la ciència diplomàtica. Les cancelleries qualificades elaboraren una formulació precisa i detallada, inspirada en les regles de la retòrica, per a la redacció dels diplomes i documents solemnes, i que afectava la distribució de les clàusules, l’estil lingüístic, els elements de validació, etc. Tot i que les formes diplomàtiques variaren segons les èpoques i els estats, hom sol admetre una estructura ideal que distribueix les diverses fórmules dins tres grans apartats bàsics: el protocol inicial, que consta d’invocació, intitulació, direcció i salutació, el text, el qual comprèn l’arenga o preàmbul, notificació, exposició, disposició, sanció o corroboració, i l'escatocol, que inclou la subscripció, datació, adprecació i validació. Alguna d’aquestes parts, sobretot del protocol i de l’escatocol, pot variar d’ordre i fins mancar en alguns diplomes.
m
Diplomàtica i altres branques