També estudia les accions jurídiques que han precedit l’expedició del document. Els documents poden ésser conservats originals o en còpies. En els originals, hom examina cadascun dels elements interns i externs comprovats com a autèntics propis d’una cancelleria pública, dels formularis notarials i dels documents privats d’un país o una regió en un període determinat. Dels conservats en còpia, hom n'estudia el contingut intern en relació amb els caràcters suposats originals i les fórmules de convalidació potser afegides pel copista. Hom fa la valoració de l’originalitat d’un document per l’examen de la minuta que el pot haver precedit i de la còpia subsegüent en el registre, per l’anàlisi paleogràfica, la de formulari, la de l’estil, de les normes de cancelleria en ús, del segell, etc. Aquestes anàlisis permeten de descobrir les possibles falsificacions, i el diplomatista n'haurà de poder fixar l’època, l’ocasió i, si és possible, el falsificador; detectarà també, encara, les parts interpolades en un text altrament autèntic. En l’antiguitat i a l’edat mitjana hom ja havia ideat sistemes per assegurar l’autenticitat dels documents originals, com, per exemple, en els exemplars de documents privats transcrits en doble i tallats segons el sistema de carta partida (carta) 3 4). A l’edat mitjana hom utilitzà procediments sovint empírics per tal de descobrir les falsificacions. La polèmica sobre l’autenticitat dels documents merovingis, negada per Papenbroeck, portà Mabillon a establir les regles fonamentals de la nova ciència en el seu De re diplomatica (1681). Amb la pèrdua del valor jurídic els documents foren estudiats a partir del s XIX en llur valor històric. L’École des Chartes, fundada a París el 1821, tingué una influència decisiva en la fixació de les normes de la diplomàtica (Giry, Delisle), a la qual contribuïren l’escola alemanya (Von Sickel, Böhmer, Brunner, Breslau) i la italiana (Paoli, Fumagalli, Schiaparelli). A Espanya cal esmentar els pares Burriel i Flórez al s XVIII; a Madrid, l’Escuela Superior de Diplomática y Paleografía, desapareguda, i els autors recents Floriano, Arribas i Sarrablo. A Catalunya l’únic intent explícit i seriós de síntesi diplomàtica fou el del marquès de Llo, de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, el 1752, i, més tard, els esforços dels pares Caresmar, Pasqual i Martí de Bellpuig de les Avellanes, i també del valencià Jaume Villanueva.
f
Diplomàtica i altres branques