diputat del comú

f
m
Història

A les ciutats i les viles de l’Espanya borbònica, on els regidors dels ajuntaments eren perpetus, diputat elegit per sufragi popular, per un temps determinat, per tal d’assistir a les sessions i intervenir amb veu i vot en totes les qüestions relacionades amb els proveïments.

El càrrec fou creat (juntament amb el de síndic personer) pel Consell de Castella el 5 de maig de 1766 com a conseqüència del motí de Squillace, per tal d’evitar els fraus, i fou suprimit definitivament al s XIX en ésser creats els ajuntaments constitucionals. A Barcelona, a causa del pes de l’organització gremial i de la tradicional intervenció de l’elecció dels jurats del Consell de Cent, l’elecció dels diputats del comú fou feta a través dels gremis, dels col·legis i de les parròquies; el 1771, tanmateix, hom hi introduí el procediment general d’elecció per barris, amb la participació de tots els caps de família. Les atribucions foren ampliades en alguns llocs, molt menys, però, que hom no pretenia; a Barcelona, un dels diputats exercia de mostassaf. No els fou autoritzat de dur banda i espasa. No tots els diputats eren menestrals; hi havia artistes, fabricants i juristes. El caciquisme i la demagògia s’empararen aviat d’aquestes eleccions.