A l’edat mitjana, el cant gregorià exigia un director que guiés els executants amb senyals convencionals de la mà (quironomia). La varietat rítmica de les obres polifòniques exigí també un director que portés el compàs amb la mà, amb cops de peu o amb una vara amb què picava a terra. La pràctica del baix continu permetia que la direcció fos a càrrec d’un executant, normalment el clavecinista; en les representacions d’òpera, el director guiava els cantants des del clavicèmbal. En l’orquestra simfònica, solia dirigir el primer violinista —això es manté encara avui en molts conjunts de cambra—, però el creixement orquestral del s. XIX exigí un director especialitzat, el qual dirigia a vegades amb un rotlle de paper de música; a poc a poc s’imposà l’ús d’un bastonet (anomenat batuta, de l’italià battuta, ‘compàs’). El director intervingué més i més en la interpretació donada a l’obra, a la recerca d’un estil personal de reproduir les obres simfòniques o líriques. Al s. XIX la valoració creixent de l’artista convertí alguns directors en mites, com Hans von Bülow, Hans Richter i, més modernament, Arturo Toscanini i Leopold Stokowski, els darrers dels quals assoliren una gran difusió gràcies a la ràdio i al disc, el qual, d’altra banda, ha permès de perpetuar les grans interpretacions del s. XX, com les de Bruno Walter (especialista en Mozart i Beethoven), Otto Klemperer (Beethoven i Brahms), sir Thomas Beecham, Wilhelm Furtwängler, Ernest Ansermet, Hermann Scherchen, Herbert von Karajan, el mestre de directors Sergiu Celibidache, Karl Böhm, Georg Solti, Pierre Boulez, Leonard Bernstein, Claudio Abbado i altres. Als Països Catalans destacaren Antoni Nicolau, al s. XIX, i més tard, Antoni Ribera, Pau Casals, Joan Lamote de Grignon i Eduard Toldrà; actualment sobresurten Antoni Ros i Marbà, Salvador Mas, Edmon Colomer, Salvador Brotons, Jordi Mora, Josep Pons i Ernest Martínez Izquierdo.
f
Música