Fruit d’una exigència religiosa, es dóna en totes les formes de religiositat. Dins el cristianisme, la seva pràctica, limitada en un principi al món monacal, s’estengué a tota la vida de l’Església. Es pot exercir mitjançant el tracte personal, que exigeix la manifestació de la pròpia consciència, o per escrit, en forma de cartes i àdhuc de tractats, de caire més general. Entre aquests últims, a la península Ibèrica es destaquen el Libellus de Institutione Virginum (s. IV), de Leandre de Sevilla, els Confesionalia medievals, substituïts més tard per l’accent més personalista de la Devotio Moderna, l'Exercitatori de García de Cisneros i els Exercicis Espirituals d’Ignasi de Loiola. Als s. XVI-XVIII nasqueren les diverses obres intitulades Camins espirituals (el de Lluís de Palma), Directoris espirituals (el de Francesc de Sales) i Regles als Directors. Els ordes religiosos han insistit en la importància de la direcció espiritual, la qual cosa ha determinat el sorgiment d’escoles d'espiritualitat, i els instituts seculars segueixen aquesta tradició, tot donant-li una inflexió pròpia.
f
Religió
Cristianisme