Segons que la lectura empri tècniques magnètiques o òptiques hom parla, respectivament, de discs magnètics o de discs òptics. Els discs magnètics poden ésser fixos o flexibles.
El disc fix, dit també disc rígid o dur, és un disc magnètic, les cares del qual (o una d’elles) són recobertes d’un material magnetitzable, com ara l’alumini o el mylar. En aquestes cares hi ha un nombre de pistes concèntriques i dividides en sectors on les dades són enregistrades i llegides. El disc, generalment més d’un, va muntat dins un aparell (unitat de discs) on gira a gran velocitat (unes 4.500-7.200 voltes per minut), el qual aparell té un o més capçals magnètics que es poden moure de forma radial i accedir a qualsevol punt del disc per tal de llegir-hi o enregistrar-hi. Hom sol mesurar-ne la capacitat en gigabytes, i la freqüència d’emmagatzematge ultrapassa el milió de bits per segon. El suport magnètic és semblant al de les bandes o cintes magnètiques, així com ho és el principi d’enregistrament. La diferència fonamental és l’organització del suport en cèl·lules adreçables que permet un accés directe a la informació. Cada adreçament comporta l’adreça de la unitat de discs, la d’un disc i una pista i la d’una zona de la pista. El temps d’accés a una informació és el temps que el capçal triga a anar al radi correcte, més, en el cas més desfavorable, el temps d’una volta. El temps mitjà d’accés oscil·la entre 6 ms i 15 ms. Atès que és molt més ràpid accedir a una informació d’un disc que a la d’una cinta, en el disc hom guarda tot el que no cal tenir en memòria, però que en molts moments pot ésser necessari d’utilitzar i/o carregar-ho a la memòria, com és el cas del sistema operatiu, programes molt utilitzats i conjunts de dades molt voluminosos. Si a cada pista d’enregistrament correspon el seu propi capçal, hom l’anomena disc de capçals fixos. Si hi ha menys capçals que pistes, l’accés a totes les informacions exigeix un desplaçament dels capçals i hom l’anomena disc de capçals mòbils.
El disc flexible, dit també disc tou, floppy disk o disquet, és un disc magnètic de feble capacitat d’enregistrament (unes quantes centenes de kilobytes), ràpid accés i cost relativament baix, que va tancat en una funda quadrada de paper, cartolina o plàstic; és utilitzat en els microodinadors i els ordinadors personals. Té les dimensions més reduïdes que el disc fix (antigament també n'hi havia de 8 i de 5,25) i gira a unes 300 voltes per minut. Cada cara conté 80 pistes i 9 o 18 sectors per pista. La capacitat màxima total és d’1,4 MB. Hom introdueix el disc, per una ranura, en la unitat de disc, aparell que porta els mecanismes de gir i els capçals i que pot anar integrat en el cos del microordinador o a part, constituint una unitat independent.
El disc òptic es basa en l’enregistrament digital i en el procediment de lectura òptica per làser introduït pels laboratoris Philips l’any 1980. És de baix cost i elevat volum d’emmagatzematge. El seu funcionament es basa en una tècnica numèrica d’enregistrament i un sistema de lectura i descodificació dels senyals numèrics. El procés de codificació utilitza, com a mètode de conversió del senyal analògic en digital, el PCM (modulació d’impulsos codificats). El senyal és descompost en mostres de feble i igual durada que són traduïdes a un nombre binari i codificades en forma de tren d’impulsos. El mostratge del senyal té lloc 44 100 vegades per segon, i cada mostra és convertida en un nombre binari de 16 bits. Aquesta informació és enregistrada en una sola cara del disc, en forma d’osques microscòpiques anomenades pits, disposades seqüencialment en una espiral. Aquestes osques són de 0,5 μm d’amplada, 0,1 μm de profunditat i 3 μm de llargada; la separació de les pistes és de 1,6 μm, i el nombre d’osques pot arribar als sis milions per pista. El disc és llegit òpticament mitjançant un raig làser produït per un díode semiconductor que emet en la zona infraroja. El missatge és llegit pel raig sense que hi hagi contacte entre el disc i el capçal de lectura i, per tant, sense usura mecànica del disc. La capacitat del làser per a generar un raig de llum extremament concentrat, permet de llegir perfectament les osques que componen la pista numèrica. El disc té un diàmetre de 12 cm i gira a unes 500 rpm. Pot contenir aproximadament mil milions de caràcters per cada cara i el temps mitjà d’accés és d’uns 100 ms. Inscrit en fondària i només a la superfície del disc, queda a l’abric de la pols i de qualsevol altra agressió externa. Hom els utilitza per a l’enregistrament de música (disc compacte) i com a suport de bases de dades autònomes (enciclopèdies, diccionaris, etc.) per a ésser utilitzats en microordinadors, etc.