En principi, oposat al moviment paral·lel de l'organum, recolza en l’ús rigorós del moviment contrari. Originàriament, el discant era a dues veus: la segona melodia era situada, nota contra nota, damunt el cant pla (cantus planus), que, en passar al baix, prengué el nom de tenor o cantus firmus. La melodia no tenia notació, sinó que era improvisada directament pel xantre. Més tard, a la melodia donada foren afegides dues o tres melodies més (triplum, quadruplum) i calgué donar notació a aquestes composicions per tal d’evitar confusions. Les teories més antigues del discant (Regulae discantandi) no admetien en el discant simple més que els intervals d’octava, quinta i uníson, bé que la veu improvisada era generalment ornamentada.
m
Música