Hom distingeix dues classes de dislocacions: les de tascó, en què la distorsió de la xarxa cristal·lina és produïda per la introducció parcial d’un pla d’àtoms extraordinari, i la màxima pertorbació de la regularitat de la xarxa, és a dir, la dislocació pròpiament dita, és a les proximitats del pla extraordinari, o sia allà on acaba bruscament la intromissió d’aquest pla a l’interior del sòlid, i les helicoidals, per a descriure les quals hom acostuma a donar un procediment imaginari de produir-les. Així, hom suposa que dins un cristall real es produeix un tall parcial i que el material d’un costat d’aquest tall es desplaça obliquament en relació amb el material de l’altre costat, de tal manera que, lluny de l’aresta del tall, les files d’àtoms desplaçats coincideixen amb unes altres files d’àtoms que són distintes de les que tenien abans al costat, mentre que a les proximitats de l’aresta del tall no es produeix aquesta coincidència, sinó que la fila desplaçada resta entre dues files sense desplaçar. Com a conseqüència, les files d’àtoms perpendiculars a l’aresta del tall, o sia la dislocació, determinen una mena de rampa en espiral.
f
Mineralogia i petrografia