Alguns processos patològics poden afectar directament els òrgans o les cèl·lules formadors d’alguna proteïna i donar lloc a una disproteïnèmia primària o específica, com, per exemple, la malignitat de les cèl·lules formadores de les globulines gamma; això s’esdevé en els plasmocitomes i en la macroglobulinèmia de Waldenström. En alguns casos aquestes afeccions són congènites, hereditàries o no, i es tradueixen per una manca total, o gairebé, de la proteïna corresponent. La hipogammaglobulinèmia o l’agammaglobulinèmia congènita i l’afibrinogenèmia congènita en són exemples. Els trastorns genètics, o les possibles mutacions per malignitat, poden menar a l’aparició en el plasma de proteïnes anòmales o totalment diferents de les normals. Finalment, una gran quantitat de processos patològics (malalties infeccioses, hepàtiques, renals, càncers, etc) poden produir modificacions de diverses proteïnes plasmàtiques i donar lloc a una disproteïnèmia secundària. Les modificacions de les que són a l’interior dels eritròcits (proteïnes, hemoglobina, etc) no són considerades disproteïnèmies. Els augments o les disminucions globals d’algunes proteïnes produïts per una disminució d’aigua (hemoconcentració) o pel seu augment (hemodilució) són falses disproteïnèmies.
f
Patologia humana