disseny amb ajuda d’ordinador

CAD, Computer-Aided Design, disseny per ordinador, DAO

m
Electrònica i informàtica

Sistema de disseny per a productes o instal·lacions industrials que es basa en el perfeccionament successiu d’una primera forma elemental mitjançant un sistema interactiu de natura informàtica.

Un cert nombre de formes bàsiques i totes les de les peces anteriorment dissenyades pel sistema són emmagatzemades i a disposició del dissenyador, el qual tria la forma convenient, la fa visualitzar per una pantalla gràfica o bé la fa dibuixar per un traçador i procedeix a modificar-la pas a pas fins a aconseguir que adopti la forma volguda. Un sistema DAO (també conegut per l’acrònim anglès CAD: Computer-Aided Design) és constituït per un ordinador convencional, dotat amb un sistema d’emmagatzematge de dades de gran capacitat (unitats de disc dur o de cinta magnètica), i un conjunt de perifèrics concebuts especialment per a realitzar representacions gràfiques: pantalla gràfica interactiva, traçador, pantalla alfanumèrica, teclats, tauleta digitalitzadora, impressora, etc. Les pantalles gràfiques, monocromes o de color, es caracteritzen pel nombre de punts direccionables (cosa que determina la qualitat de la imatge) i per la tecnologia emprada per a la representació gràfica: tub de memòria amb refresc de color, tub de penetració o tub de màscara. Les pantalles van equipades d’un teclat més o menys convencional, que incorpora dispositius de posicionament del cursor a la pantalla, quan aquesta no és de tipus tàctil. La tauleta digitalitzadora és un estri de petites dimensions que, en recolzar-hi el llapis al damunt, especifica punts corresponents a la pantalla o bé selecciona funcions del programa de disseny. Un altre accessori és la impressora, que permet de copiar sobre paper el text que apareix a la pantalla alfanumèrica; hi ha, però, pantalles gràfiques en què els texts són reduïts a una zona restringida, o àrea de diàleg, en la qual no interfereixen amb els dibuixos. Els resultats dibuixats sobre suport de paper els donen els traçadors o plòters; els resultats en forma digital són enregistrats sobre cinta de paper perforat, sobretot quan han de servir per a la ulterior fabricació del producte dissenyat, cosa que generalment porten a terme màquines eines o robots de comandament numèric. En una instal·lació DAO hi ha dos tipus de programari: el bàsic i el d’aplicacions. El programari bàsic comprèn el sistema operatiu (que permet el procés interactiu) i el programari de la base de dades, i té la funció d’emmagatzemar els paràmetres que defineixen cada entitat gràfica (per exemple, un punt per les seves coordenades) i la informació alfanumèrica corresponent a aquesta entitat. La base de dades és jerarquitzada per tal de permetre la recuperació i l’arxiu dels dissenys acabats. El programari d’aplicacions és constituït fonamentalment pels programes de disseny. El pograma bàsic, dit de representació filar ("wire-frame"), incorpora funcions geomètriques bàsiques, com ara punts, rectes, corbes, còniques; funcions d’ajuda, com esborrar, traslladar, rotacions, ampliacions, control de vistes; funcions d’acotament i dimensionament; tractament de símbols de l’usuari; funcions geomètriques avançades, com és ara superfícies de tota mena, etc. Gràcies a aquestes funcions resulta una visualització en pantalla d’un determinat disseny en model filar, és a dir, representat per les seves línies de contorn. En el cas d’un disseny en tres dimensions, hom pot suprimir les línies ocultes. El tractament de volums o sòlids en pantalles gràfiques de color permet obtenir una representació molt real del model dissenyat: hom pot simular un ombreig posicionant dues fonts de llum, cosa que dóna un gran realisme a la representació. Requereix, però, una potència informàtica molt més gran que la dels models filars. En el disseny de peces mecàniques cal un programari addicional per al càlcul per elements finits, consistent en un preprocessador interactiu que genera una malla (o discretització del model en nusos i elements) i, posteriorment, genera l’entrada de dades per al càlcul d’estructures. Quant a la utilització concreta, el dissenyador comença per definir què vol fer en funció del que ofereix el menú de les operacions possibles en un moment donat, com ara crear una nova figura, crear una recta entre dos punts, traçar un cercle tangent a tres rectes, establir l’acotament de l’objecte representat, etc. Cal decidir també quin tros de pantalla hom vol utilitzar i quin tros de l’objecte real hom vol veure-hi representat. En el cas del disseny i la representació de corbes, hom pot fer que la corba quedi dibuixada pel conjunt dels trams rectes que uneixen els seus punts consecutius (en cas que hom en conegui l’equació analítica) o bé aproximat a la poligonal que passa pels punts (en cas que hom entri les coordenades d’alguns punts i disposi d’un algorisme que calculi l’aproximació a la poligonal). En els sistemes basats en corbes de Bézier i en alguns dels basats en plantilles (angl: splines), la corba no passa pels punts coneguts i només serveixen per a modelar-ne la forma. En canvi, en els sistemes que utilitzen plantilles cúbiques cardinals, la corba obtinguda passa pels punts coneguts i en fa una interpolació. Després d’haver concebut un nou component, el dissenyador indica a l’ordinador si vol conservar aquest resultat en la base de dades, a la qual pot acudir en qualsevol moment per a recuperar les formes anteriorment estudiades i utilitzar-les, després, per a l’establiment de variants, canvis d’escala, etc. L’aplicació del DAO/FAO als projectes d’enginyeria permet, quan els resultats obtinguts en el disseny són acceptables, de generar automàticament una cinta perforada per al comandament numèric del sistema de producció de l’objecte dissenyat. Aquesta última etapa, de vegades independent, rep el nom de fabricació amb ajuda d’ordinador (FAO), i el conjunt d’ambdues és conegut per la combinació dels dos acrònims: DAO/FAO, o també per l’acrònim anglès CAD/CAM (Computer-Aided Design/Computer-Aided Manufacturing).