Aquest procés de dispersió del solut té lloc segons un o uns quants dels mecanismes següents: per reacció química amb el dissolvent, formant una nova substància, per reacció química amb el dissolvent, formant un solvat, i per dispersió simple. El primer cas es dóna quan el dissolvent interacciona el solut trencant alguns enllaços i formant noves substàncies (com en la dissolució dels metalls en àcids, formant sals, o en la dels anhídrids en aigua, formant àcids). El segon cas implica també reacció, la de solvatació (anomenada, en les solucions aquoses, hidratació), que dóna solvats constituïts per molècules o ions dels solut voltats d’un cert nombre de molècules de dissolvent amb orientacions definides. Aquest mecanisme explica la solubilitat en aigua d’alguns composts orgànics que posseeixen grups hidròfils i, en particular, la dels composts iònics. La dissolució d’aquesta és possible gràcies al fet que l’energia de solvatació dels ions és del mateix ordre de magnitud que la suma de les energies dels enllaços existents abans de la dissolució (l’energia reticular del cristall iònic i l’energia dels ponts d’hidrogen de l’aigua). El tercer cas es presenta quan no hi ha interaccions químiques entre solut i dissolvent, en general quan ambdós són no polars, i aleshores és la tendència dels sistemes físics vers els estats de màxim desordre o màxima entropia la que explica el procés.
f
Química