Les propietats del dissolvent que determinen el seu poder de dissoldre els sòlids iònics són la constant dielèctrica (de la qual depenen inversament les atraccions entre els ions del solut) i el moment dipolar (que determina la magnitud de l’energia de solvatació, que estabilitza la solució). En aquest aspecte, l’aigua és un dissolvent òptim, que, a més, té la propietat d’unir-se a alguns soluts, iònics o no, per ponts d’hidrogen. Els dissolvents es classifiquen en protònics i no protònics o inerts. Els primers poden ésser protogènics (donadors de protons, com l’àcid acètic glacial) i protofílics (acceptors de protons, com l’amoníac líquid); hi ha també molts dissolvents amfipròtics (que poden donar i acceptar protons, com l’aigua i els alcohols). Aquests darrers sofreixen la reacció d’autroprotòlisi, de transferència d’un protó d’una molècula a una altra del dissolvent, i donen dos ions: el protó solvatat i l’anió residual; aquesta reacció limita l’extensió del camp en el qual poden tenir lloc reaccions d’àcid-base en cada dissolvent, puix que determina un efecte anivellador de la força dels àcids o de les bases dissolvents que serien més forts que el protó solvatat o l’anió residual, respectivament, i permet de diferenciar només les forces dels que són més febles. La principal indústria consumidora de dissolvents és la de fabricació de pintures, vernissos i tintes d’impremta. El desenvolupament de les fibres sintètiques i dels plàstics ha provocat una utilització creixent dels dissolvents, que tenen també sortida en la fabricació d’adhesius, de productes desgreixants i en totes les indústries on cal dissoldre, extreure o fraccionar distints components.
m
Química