Actualment hom distingeix diverses classes de diürètics: els diürètics osmòtics, com el manitol, els quals, pel fenomen de l’osmosi, actuen com a soluts que en grans quantitats provoquen un augment de l’aportació d’aigua al ronyó, i són emprats en el xoc i en les intoxicacions per a provocar una diüresi forçada; els derivats de la purina (teofil·lina, la més eficaç, teobromina i cafeïna), que augmenten la filtració glomerular i disminueixen la reabsorció tubular; els diürètics mercurials, que actuen a nivell del túbul proximal, on impedeixen la reabsorció del sodi, i són administrats en els casos en què no poden ésser utilitzats uns altres diürètics; els inhibidors de l’anhidrasa carbònica, el principal dels quals és l’acetazolamida, emprada també en el tractament de l’epilèpsia i en el glaucoma, els quals inhibidors limiten la reabsorció tubular del sodi, amb la consegüent pèrdua d’aigua, de potassi i de bicarbonats per l’orina, pèrdua que produeix una acidosi metabòlica; els derivats de la benzotiadiazina (hidroclorotiazida, triclorometiazida, ciclopentazida, hidroflumetiazida) i anàlegs (clortalidona, fursemida i quinetazona), grup nombrós i important, els quals actuen en el túbul proximal inhibint la reabsorció de sodi i clorurs, i són els més emprats actualment, puix que les seves accions col·laterals són mínimes; els antagonistes de l’aldosterona, com ara l’espirolactona, que inhibeixen els efectes de l’aldosterona, hormona afavoridora de la reabsorció hidrosalina en el túbul distal, i són emprats en la cirrosi hepàtica amb ascites i edemes; i, finalment, dues classes de diürètics que per llur estructura no poden ésser inclosos en cap dels grups esmentats, és a dir, el triamterene, que actua en el túbul distal, i l’àcid etacrínic, substància que actua en el pla del túbul proximal, el túbul distal i en la branca ascendent de l’ansa de Henle augmentant l’eliminació de sodi, potassi, clorurs i aigua.
m
adj
Farmàcia