Hom el qualifica de sèssil quan la comunicació entre òrgan i diverticle és ampla, i de pediculat quan és estreta. La paret del diverticle pot tenir les mateixes capes que el segment digestiu al qual pertany, però algunes vegades representa un simple pas de les capes mucosa i submucosa a través de les fibres de la capa muscular. La major freqüència d’aparició de diverticles en l’home correspon al duodè i al còlon sigmoide; el tercer lloc correspon a l’esòfag i després al budell prim (a l’estómac són molt poc freqüents). Els diverticles poden ésser congènits o bé adquirits. Habitualment són únics a l’esòfag, l’estómac i el duodè, i múltiples als budells prim i gros. Al còlon sigmoide és freqüent de trobar-ne molts en les persones de més de 50 anys, puix que la freqüència augmenta molt amb l’edat. Poden romandre gairebé asimptomàtics o produir molèsties poc precises mentre no s’inflamen; especialment en el budell gros, són freqüents els episodis d’inflamació (diverticulitis), primer pas per a l’aparició d’altres complicacions, com la dificultat del pas de matèries digestives (estenosi), la perforació, l’hemorràgia i la formació de fístules en un òrgan buit (bufeta de l’orina).
m
Patologia humana