Totes les cultures hi han desenvolupat rituals i costums a l’entorn, com l’ús de roba d’un color determinat —el negre és el més generalitzat als països occidentals—, el dejuni, la reclusió temporal, l’abstinència sexual, la tallada de cabells i fins i tot la mutilació. El grau i el temps de participació en aquests actes depèn del parentiu amb el difunt: els més afectats són la vídua o el vidu, i després els fills, els pares i els germans. En algunes zones de l’Índia i entre algunes tribus africanes i d’Oceania la vídua era sacrificada, per tal que el seu esperit acompanyés el del difunt.
Als Països Catalans el dol ha estat rigorosament observat fins a una època recent. El negre n'és la color distintiva, excepte en la mort d’infants —albats— o el costum, en alguns llocs del País Valencià, d’exhibir un domàs verd al balcó durant les processons o solemnitats. La gent d’armes solia dur-les abatudes, amb l’escut a l’inrevés. Ha perviscut, al Principat i al PaísValencià, el costum d’indicar el dol d’una casa mantenint un batent de la porta d’entrada tancat. Fins al s XIX hom solia entapissar de negre el paviment i les parets interiors de les cases endolades. Hom solia vestir d’aquesta color durant un quant temps, que variava segons el grau de parentiu amb el difunt, amb abstenció de festes, diversions o espectacles. L’ús de vels negres en les dones i el del braçal i corbata d’aquest color en els homes tendeix a desaparèixer; sovint, l’ús del dol ha restat reduït a la cerimònia de l’enterrament. Al Principat, el dol de la vídua tingué expressió jurídica en la constitució Ac nostra, que li reconeixia l'any de plor; el rei Sanç de Mallorca el féu extensiu als seus dominis (1315).