Inicià la seva trajectòria poètica amb El vent i la casa tancada (1990), premi Rosa Leveroni de Cadaqués, i continuà amb Llibre dels homes (1998); Haikús del camioner (1999); Transgredior (1999), amb fotografies de Vanessa Pey; Gitana Roc (2000); Mos de gat (2002); Vents de la terra (2004), i AIOÇ (2004), premi Ciutat de Barcelona 2005. El 2006 obtingué el premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater amb l’obra Missa pagesa. Més tard publicà Musot (2009) i La dona que mirava la tele (2010), una extensa narració en vers arran del món de la televisió i la influència que té en la societat contemporània. El mateix any publicà Cap home és visible. Poesia catalana medieval, una selecció de poemes traduïts a la llengua actual des del punt de vista d’una poeta. Els anys 2011 i 2012 rebé el premi València de poesia per les obres Gàrgola i La flor invisible, respectivament, i el 2016 guanyà el premi Ausiàs Marc per El guant de plàstic rosa (2017). El 2018 publicà Heavy Miquel, el 2019 Ictiosaure, que rebé el premi Crítica Serra d’Or de poesia 2020, i el 2021 Sutura.
La seva és una poesia directa i sarcàstica, amb un ús freqüent de dialectalismes. El 2016, la lectura del seu poema Mare Nostra en ocasió de la concessió dels premis Ciutat de Barcelona donà lloc a una polèmica pel seu caràcter qualificat d’irreverent. L’any 1992 publicà el seu únic volum de contes, Maruja Reyes sóc jo, el 2012 l’obra de teatre Pallarina, poeta i puta, el 2022 els monòlegs dramàtics de Mata’m psicosi i el 2026 El pit adormit, un llibre a mig camí de les memòries, la reflexió poètica o filosòfica i l’assaig que té com a temàtica el càncer de pit que li fou diagnosticat.