Vida i obra
És conegut pel pseudònim Domènec de Bellmunt. Estudià dret. Fou un dels fundadors de la revista El Fuet, publicada a París; redactor de La Veu de Catalunya i La Publicitat, i director de La Rambla de Catalunya, La Campana de Gràcia, Foc Nou (1944-47) i Canigó. També col·laborà a La Ciutat, D’Ací i d’Allà, Mirador, La Nau, L’Opinió, Recull, i més tard, a l’Avui, La Mañana i Diari de Lleida. Del 1930 al 1939 exercí l’advocacia i càrrecs diversos, com el de secretari de Lluís Nicolau d’Olwer. S’exilià a París durant la dictadura de Primo de Rivera i a Tolosa de Llenguadoc durant la de Franco.
És autor de diversos reculls de contes i narracions, com Històries d’emigrants (1926), Del Paral·lel a Montmartre (1928) o Dos dies al manicomi de Sant Boi (1929); i de les novel·les Una ànima vençuda (1927), Les banyes del Tibidabo (1928), Boires i candelers (1973), El mas de l’alegria (1988) i L’amor encara existeix (1990).
Publicà diversos assaigs, entre els quals destaquen les biografies Lluís Companys (Tolosa de Llenguadoc, 1945), Figures de Catalunya (1933) i Homes de la terra (1935); i l’anecdotari Cinquanta anys de periodisme català (Andorra 1975), que continuà el 1978 a Anecdotari inèdit de cinquanta anys de periodisme català (1920-1978). També ha escrit L’organització internacional del treball (1930), una biografia de Lluís Companys (1945) i Causes de l’anticlericalisme espanyol (1967). També cultivà el gènere aforístic —Digues-me què és amor (1938)— i el teatre, amb peces com La dona que jo esperava o La sirena i el pastor (1969). Traduí Els que no saben estimar (1930), de Jean des Gauchons, i La casa Tellier (1931), de Guy de Maupassant, entre d’altres.
Bibliografia
- Capilla, A. (1993): “Domènec de Bellmunt, el reporter que no tornà de l’exili. Conversa amb Josep Maria Lladó sobre el periodisme català dels anys vint i trenta”. Capçalera, 39, p. 24-29.
- Casasús, J.M. (1996): Periodisme català que ha fet història. Barcelona, Proa, p. 248-253.