Cursà estudis de nàutica a Mataró, i el 1787 era segon pilot. Viatjà, com a pilot, per Amèrica i les Filipines. Amb una pollacra pròpia, comercià amb l’Havana i les Filipines. El 1791 s’establí a Buenos Aires com a consignatari de vaixells i adquirí una considerable fortuna. Durant les invasions angleses, del 1805 i el 1807, s’allistà als Voluntaris Catalans (coneguts popularrment com “minyons”) amb Joan Larrea com a capità i intervingué activament en la defensa de la ciutat. En iniciar-se el moviment argentí d’independència, s’hi integrà. Votà en el Cabildo Abierto del 1810 contra el virrei espanyol i redactà el pla pel qual es creava una junta revolucionària, de la qual fou vocal i que protegí amb la donació de vaixells. Més tard, reorganitzà les forces armades populars i organitzà l’expedició a l’Alt Perú. El 1811 formà part del tribunal que jutjà i absolgué el general Belgrano. Aquell mateix any, a l’agost, fou nomenat president interí de la junta de govern argentina fins que es formà un triümvirat, que governà la institució, i deixà el càrrec. Dirigí (1811-13) una fàbrica de fusells de Buenos Aires i ocupà diversos càrrecs en la nova administració. El 1812 fou encarregat de taxar les propietats embargades dels espanyols, tasca per la qual va rebre el títol de Ciudadano americano del Estado de las províncias del Río de la Plata; el mateix any fou interventor de la Loteria Nacional i president de la Comissió de Duanes, i, més tard, l’anomenaren comissari general de vestuaris.