Partidari i amic de Pero Martines de Luna (Benet XIII), aquest el 1410 el nomenà bisbe d’Osca. Fou un dels compromissaris de Casp (1412) i, per tant, dòcil a les directrius del papa Luna i partidari de la causa dels Trastàmara. Traslladat al bisbat de Lleida (1419), a desgrat de les seves prolongades absències féu una bona tasca administrativa, com és una recopilació de les sinodals (1425). La seva fidelitat als Trastàmara fou premiada amb els càrrecs de virrei de Sicília (1416-19) i diputat de la generalitat de Catalunya (1428-31). D’acord amb la política reial, deixà el partit del papa Luna i lluità per a l’extinció del cisma, i això li valgué la concessió del cardenalat (1426) amb el títol dels sants Joan i Pau per part del papa Martí V. El 1429 assistí amb el cardenal Pere de Foix al concili de Tortosa per liquidar les restes del cisma. Nomenat arquebisbe de Tarragona el 1434, regí encara Lleida fins el 1435. La seva acció a Tarragona fou molt limitada a causa de les absències; pressionà perquè s’acceptés l'equator regium a les butlles papals, instigat per Alfons IV de Catalunya-Aragó. El 1443 fou nomenat bisbe de Porto amb residència a Roma, on morí.