Domingo Faustino Sarmiento

(San Juan, 1811 — Asunción, 11 de setembre de 1888)

Polític i escriptor argentí.

S'enfrontà a l’oligarquia local i a la dictadura de Rosas i hagué d’exiliar-se a Xile, on organitzà la primera escola normal (1842), col·laborà al diari El Mercurio de Valparaíso i fundà El Progreso aSantiago. Escriptor romàntic, el 1845 publicà el seu assaig novel·la Facundo. Civilización y Barbarie. Viatjà pels EUA i per Europa. Havent tornat a l’Argentina, publicà Mi defensa, on rebutjà els atacs que li feien els rosistes, i Recuerdos de provincia, una de les millors obres de la narrativa argentina. S'uní com a corresponsal als federalistes de José Urquiza (1852) i assistí a la caiguda de Rosas, la qual explicà en la seva Campaña del Ejército Grande (1852). Després d’un nou sojorn a Xile (1852-55), començà la seva carrera política. Partidari de la Constitució del 1853, però amb tendències autòcrates, fou governador de Buenos Aires i ministre del govern provincial, governador de San Juan, ministre d’estat (1860) i ambaixador a Washington. El 1868 fou elegit president de la república gràcies al seu prestigi i a un acord entre Bartolomé Mitre i el doctor Alsina. Amb el suport de l’exèrcit nacional, liquidà la guerra del Paraguai i es distingí com a impulsor de l’ensenyament. El 1874 continuà la seva tasca política com a senador i publicà noves obres, amb un constant fons pedagògic.